D’entrada, és ben curiós trobar-se un musical de creació pròpia que parli d’una dona americana dels anys trenta obsessionada per treballar en el cinema d’animació de l’època. No es pot parlar de l’estudi en qüestió, ni del famós home que hi havia al darrera, ni del ratolí que va crear… però tots sabem de qui s’està parlant i del context que hi havia. Sobta veure-ho en català, al TNC, i en una producció gegantina i poderosa, com moltes del Nacional. Però superat l’ensurt o la sorpresa inicial, un s’endinsa en una obra de factura clàssica, amb una música que també traspua swing per totes les seves notes i anima a bellugar els peus, vulguis o no vulguis. Potser falta més entitat en les cançons, i algun leit motiv evident que ho lligui tot, però crec que és molt difícil aconseguir l’excel·lència quan t’enfrontes a un producte d’aquesta envergadura.
L’obra barreja molt de context històric –a vegades, potser massa i tot- amb una història d’empoderament femení i unes quantes trames secundàries que no arriben a agafar identitat pròpia. Tot es centra en el personatge de Greta, i més endavant en la seva relació amb l’amo dels estudis (un tal Walter.. o Walt). Potser els excessius detalls de tot plegat, el fet que sigui tot força previsible i un conjunt de cançons que no ajuden a avançar la trama contribueixen a que s’acabi produint un cert cansament entre el públic, Sort d’un embolcall encertat i meticulós, amb una elaborada escenografia de Pizarro Studio, un vestuari que passa dels grisos al color i una bona il·luminació de Sylvia Kuchinow.
Menció a part mereix Paula Malia, que enfronta l’omnipresent personatge de Greta amb una convicció i una professionalitat fetes a mida. També destaquen la sempre eficient Diana Roig (Mina) i un pletòric Oriol Burés (Walter), que també afronta la direcció, la idea original, la dramatúrgia, el vestuari… i moltes coses més. Un repte enorme que s’ha saldat amb un musical de bona factura i èxit assegurat.