Anava a aquest musical, Ànima, sense voler llegir molt sobre el muntatge, perquè m’agrada deixar-me sorprendre al teatre, però sabent que era una creació pròpia, amb un equip jove i on la història principal era la d’una il·lustradora als anys 30. Suficients detalls per a, de primeres, m’encaixés molt bé.
I el musical no defrauda, encara que potser se’m va fer un pel llarg i alguns moments pot ser que siguin retallables, el producte funciona i agrada: el públic va acabar en peus i aplaudint a tope.
Per a mi l’espectacle té molts elements bons. M’encanta com es tracten els personatges femenins: des de la protagonista, una tia talentosa i amb idees molt clares malgrat les seves inseguretats, representada per Paula Malia, fins al personatge de Mina (Diana Roig), una dona lliure, emprenedora, segura i una amiga de les quals vols que estiguin sempre al teu costat, o el personatge de la responsable de color i tintura de la fàbrica, Annabel Totusaus. Totes elles conformen una xarxa de sororitat que no estem acostumades a veure, però que ja està bé que comencem a veure-la en escena, cinema, tele, plataformes… Que s’acabi aquesta falsa idea creada pel patriarcat per a dividir-nos de l’enfrontament i competició entre dones. I també hi ha personatges masculins que representen masculinitats que no es veuen tant i que cal mostrar més, esment especial, sota el meu punt de vista, mereix el personatge de Víctor G. Casademunt, un amic de tota la vida enamorat de Greta, la protagonista, però tant enamorat que posa el somni de la seva estimada per davant del seu propi desig, secundant-la en les seves decisions en tot moment. Això és amor del bo, del que ens mereixem.
El grandiós escenari de la Sala Gran del TNC es veu ple de fantasia i color, amb una escenografia preciosa i grandiosa; i un vestuari que acompanya en tot moment aquesta majestuositat, canviant fins i tot del gris al color, cuidant així cada petit detall del musical (en la història el director dels estudis anuncia que realitzarà la primera pel·lícula d’animació en color).
El llaç del regal el posa el final de la història: a pesar que l’amo dels estudis es diu Walt(er), el final de la història és de tot menys Disney; i això també és meravellós, perquè la vida no sempre és de color de rosa, de fet la majoria de les vegades no ho és, i ser congruent amb una mateixa i els teus valors, no perdre l’ànima, no vendre-la, representa molt més èxit que un final de conte.
Quin gran gust dona veure un espectacle en el qual es nota que no hi ha hagut escassetat, que s’ha creat amb manyaga i cuidant cada detall. Més pressupostos per a la cultura, més històries de referents femenins que lideren i d’homes de diversos tipus de masculinitats. Gràcies Portaceli, gràcies equip d’Ànima. I gràcies a l’àvia d’Oriol Burés i la seva capseta de dibuixos.