Els somnis són allò que empeny a l’ésser humà a veure un futur. Potser en la infantesa són més simples o fantasiosos, però amb els anys aquests es converteixen en objectius o desitjos més o menys assolibles. N’hi ha que es compleixen malgrat les dificultats i els entrebancs, d’altres queden per sempre a l’horitzó de les possibilitats.
Greta somia en ser dibuixant de pel·lícules d’animació. Porta tota la vida enlluernada pel que poden provocar aquestes cintes a la ment no només dels més menuts, sinó també dels adults que seuen en una butaca de cinema. Treballant en la botiga de sabates familiar amb la seva germana en un petit poble americà sap que no aconseguirà el seu objectiu, així que s’embarca en una aventura cap a Hollywood on espera poder treballar als estudis més importants del moment. No esperava, però, que ser dona fos un handicap als anys 30. Trobarà la manera de fer-se un lloc a la indústria?
El gran repte d’aquesta producció era fer un musical a gran escala en català i, en certa manera, ho ha aconseguit. Una escenografia magnífica, mecanitzada i plena de detalls que ajuden al relat posen el marc ideal per a una obra d’aquestes característiques.
La música, composta per Adrià Barbosa i Abel Garriga, està basada en ritmes jazzístics i de swing, a excepció d’algunes cançons de l’inici que recorden volgudament a clàssics de Disney, fet que atorga un aire fresc i amb molt bon gust per a les cançons que conformen el musical. Una atmosfera que convida al públic a entrar en l’ambient de l’època a poc a poc i de manera completa.
Enmig d’aquest quadre ideal per a l’exposició de la història, es troba un repartiment molt engrescador i talentós, tot i que a vegades infraexplotat. Paula Malia està estupenda i brilla en cada aparició, natural i entregada a Greta mostra els seus anhels i la seva determinació. Tot i això, li falta una cançó, un solo, de lluïment que acabi d’explosionar el seu personatge. Oriol Burés com a Walt també té un arc interessant, que no acaba tampoc d’arrodonir-se, tot i tenir alguns dels moments musicals més espectaculars. Diana Roig, Aina Sánchez o Víctor G. Casademunt, entre d’altres, també tenen un petit moment destacat, però no s’arriba a profunditzar gaire en els seus personatges, deixant històries que semblen atraients a mig explicar.
És un musical atractiu, però que es perd en el relat. Una història que sembla allargada de més durant les 3 hores que dura el muntatge. Potser aquesta narració, encara que preciosa en la part visual i musical, no era l’adequada o calia posar una mica el focus en algunes històries paral·leles per alimentar de més contingut la narrativa.
Amb tot, felicitat davant d’una producció arriscada i valenta que aposta per un gènere que a vegades queda oblidat davant de teatre de text. Els musicals són una bogeria que apassiona i cal seguir-la cultivant.