Hi ha històries que t’atrapen per la seva duresa, per les imatges esgarrifoses que es queden gravades en el cervell. Aquesta obra de l’autora alemanya Anja Hilling, a l’igual que moltes de Wajdi Mouawad, és una d’elles. Se’ns explica la sortida al bosc d’un grup de persones –sis adults i un nadó- i les conseqüències d’una devastadora negligència que acaba en desastre ecològic. Estem davant d’un grup amb diverses relacions entre si –parelles, germans, ex-parelles, nous amants- i d’una vetllada que transcorre amb la impostada normalitat que solen tenir aquest tipus de situacions… Sorgeixen alguns retrets, algunes insinuacions, però res que desbarati la pau del moment. Serà ja a la nit, mentre dormin, que l’autora els hi té reservada una sorpresa en forma de guspira. Una petita guspira que ho encendrà tot –literalment i metafòricament- fins arribar a una última part que explica les dramàtiques conseqüències de tot plegat, la definitiva dissolució d’un grup que només s’aguantava superficialment per les costures.
La part de l’incendi és realment un cop de puny a l’espectador. Les descripcions –cal recordar que hi ha uns personatges-narradors que ens guien en tot moment- són realment esgarrifoses i fins i tot de mal gust. Tot el que es diu, juntament amb un fantàstic muntatge de vídeo i llums, ens situa al bell mig de l’acció, just a l’epicentre d’un incendi que agafa proporcions gegantines. No negaré que s’aconsegueix el que es vol i que genera en l’espectador una sensació de desassossec considerable, però crec que hi ha descripcions innecessàries i petits detalls que l’autora s’hagués pogut estalviar. No cal recalcar l’horror, ni regodejar-se en la desgràcia, davant d’una situació ja de per si prou dramàtica.
Tal com hem dit, tot l’apartat tècnic de l’obra funciona a les mil meravelles, des de l’escenografia al so, el vídeo o la il·luminació. No cal oblidar, però, que les interpretacions són l’altre gran puntal de l’espectacle. Vuit intèrprets en estat de gràcia i totalment lliurats a la proposta de Julio Manrique, que sembla no tenir cap registre ni cap text que se li resisteixi. L’única decisió potser un xic discutible, tot i que molt habitual en diversos muntatges actuals, és la del moviment coreogràfic. Crec que funciona en diverses escenes, sobretot pel caràcter metafòric i un pèl abstracte de tot el conjunt, però en d’altres resulta superflu i una mica capriciós.