El que en un principi és l’escapatòria d’una colla d’amics a la natura, es converteix en el pitjor dels seus malsons.
Estiu. Un grup d’amics. Una escapada al bosc lluny de la ciutat. Una nit calorosa. Un bosc necessitat de pluja. Una barbacoa, una cigarreta mal apagada. Una guspira, l’origen d’un incendi devastador. La catàstrofe.
La catàstrofe és la clau de volta del text d’Anja Hilling, la dramaturga alemanya, autora d’Animal negre tristesa.
Animal negre tristesa sorgeix per encàrrec del teatre Schauspiel Hannover, on va ser estrenada sota la direcció d’Ingo Berk.
Es va poder veure a la sala Beckett la temporada passada dins el cicle Planeta. Persona. Els límits de la crisi climàtica.
Julio Manrique, director de l’obra, compta amb els seus col·laboradors habituals: Alejandro Andújar en la creació de l’espai escènic, Francesc Isern en les projeccions, Jaume Ventura en el disseny de il·luminació, Damien Bazin en el so i Ferran Carvajal en el disseny de coreografies i tècniques de moviment.
El text és brutal, molt descriptiu. És una radiografia de tot el que envolta l’obra: el paisatge, l’entorn, els personatges, els fets. Està tot tan detallat, que se’ns fa fins i tot difícil de digerir, sobretot la segona part, la del foc.
La dramaturga juga amb diferents gèneres dramàtics (poesia, narrativa, teatre), juga amb els temps verbals i juga amb la progressió temporal.
La peça està estructurada en tres parts: La festa, El foc i La ciutat. La festa ens descobreix qui són i com són els personatges, descriu el paisatge… El foc, la segona part, és molt més descriptiva. Es divideix en dotze escenes. Les tres primeres descriuen el minut u, el minut dos, del minut dos al cinc. La tercera part, La ciutat, l’autora retorna als personatges al lloc de sortida, la ciutat. Res tornarà a ser igual. L’incendi no tan sols ha transformat el paisatge. Els mateixos protagonistes també s’han anat transformat. Hi ha un abans i un després de l’incendi.
Els protagonistes són interpretats per un equip d’actors molt compacte, molt complet.
Interpreten de manera increïblement creïble a uns personatges que són sotmesos a un dolorós i traumàtic procés de transformació.
Una sòbria Màrcia Cisteró (narradora, dona). Gran Norbert Martínez, que a part d’actuar, és el creador de l’espai sonor, participa en la narració, és el responsable de les filmacions en directe i posar música a l’espectacle.
Una magnífica, extraordinària i brillant Mima Riera (Miranda), un magnífic, extraordinari i brillant Ernest Villegas (Paul). Impressionants, brutals David Vert, Jordi Oriol, Mia Esteve i Joan Amargós en llurs papers (Martin, Oskar, Jennifer i Flynn).
Personatges que són sotmesos a un dolorós i traumàtic procés de transformació.
Animal negre tristesa és un muntatge multidisciplinari.
Monòlegs, diàlegs, silencis, acotacions i narracions. Projeccions, llenguatge corporal, música, efectes ambientals, de so i il·luminació.
La música és el fil conductor de l’obra. Després de cada part sona una cançó. Always on my mind de Gwen McCrae, Wuthering Heights de Kate Bush.
El moviment corporal és un dels elements principals de la simbologia de l’obra. Moviments harmònics, hipnòtics, metafòrics.
La llum, els colors, les ombres, la intensitat i la interacció en l’espai són molt importants en aquest muntatge. Vermell, blau, verd, gris… foscor, claror, construeixen un nou món a l’univers ja existent.
Animal negre tristesa mostra la solitud, tristesa, por, dolor, buidor, desesperació i esperança dels éssers humans.
És una obra que ens fa reflexionar sobre el canvi climàtic, sobre el comportament dels éssers humans i del fet d’assumir les conseqüències dels nostres actes.
Personalment, vaig sortir molt impressionada per la duresa del text i la posada en escena. Hi ha escenes molt colpidores. És tot tan descriptiu, que pots arribar fins i tot a sentir el dolor, l’angoixa i el patiment dels protagonistes. Les interpretacions estan tan ben treballades, tan plenes de realisme, que et colpegen i remouen. El relat és tan descriptiu que fins i tot incòmoda.
No us la perdeu!