Anja Hilling, l’autora d’aquesta obra, va néixer a Berlin al 1975 i des de llavors, amb una meteòrica carrera ha escrit unes vint obres de teatre i ha rebut uns quants guardons. Agraïm a Julio Manrique la idea de portar a casa nostra aquesta obra d’una autora fins ara desconeguda. La va escriure al 2007 i ha estat traduïda al català per Maria Bosom.
Sis personatges i un bebè es troben per passar una nit a la natura. Un fet inesperat pot canviar en rodó la vida de tots ells. Entre ells hi ha relacions familiars, relacions de parella, antics amants; els uneix un mateix ambient elegant en un món intel·lectual, artístic i lliberal. El títol són tres paraules inconnexes, sense signes de puntuació però que transmeten una vida que és fosca i desconeguda.És una obra on les acotacions superen el text i que és converteixen en una descripció magníficament narrada per Màrcia Cisteró.
Hilling divideix la peça en tres parts diferenciades: la festa, el foc i la ciutat. A la primera es presenta en forma de narració barrejada amb converses sobre banalitats, records o desitjos. Semblen converses inconnexes i superficials però col·loquen a cada personatge en un lloc determinat i ens preparen per un desenllaç desconegut pel qual no estan preparats ja que parlen “de la festa de la vida”, d’aquesta vida meravellosa”. L’autora des de bon començament ens dona pistes sobre el que està a punt de succeir. La catàstrofe és un incendi provocat segurament per la seva ingènua irresponsabilitat. Les pistes estan en la narració i en les primeres converses : “fa molts dies que no plou”, “el roure és de color vermell foc”, “aquí no es pot fumar”.
El foc al bosc inicia la segona part. Un vídeo projectat a la paret amb unes flames que pugen i s’estenen lateralment fan esgarrifar. Aquesta part es descrita minut a minut i per a cada un dels personatges: Joan Amargós, Mia Esteve, Norbert Martínez, Jordi Oriol, Mima Riera, David Vert i Ernest Villegas. El repartiment és un luxe i una aposta segura per l’èxit de la representació.
A la tercera part, La Ciutat, el director utilitza la mateixa metodologia, narració combinada amb diàlegs. Un gran mirall al fons reflexa els espectadors i els convida a formar part de l’espectacle.
Amb molt pocs elements escenogràfics, Alejandro Andújar és capaç de crear una atmosfera primer inquietant, després tràgica i progressivament destructora. M’ha semblat molt difícil però molt encertat dissenyar un moviment (Ferran Carvajal) del actors i actrius en un paisatge bucòlic i aterridor tot i que algunes coreografies m’han semblat innecessàries ja que el text és ja sobradament explícit.
Estic contenta de no haver-me perdut aquesta meravellosa peça que et deixa el cos i l’ànima com les obres de Wajdi Mouawad. Estic segura que tindrà un llarg recorregut.