I com una guspira, el nus a l’estómac es va formant a mesura que avança el text. L’espectadora es fica al bosc que acull la història, sent l’escalfor, crida i aguanta la respiració.
Dues dones, quatre homes i un nadó arriben a un bosc on faran una petita festa, una barbacoa que no sortirà com pensen. Entre ells hi ha diferents relacions, alguns son família i d’altres parella o exparella. Tenen un passat i moltes anècdotes i preguntes que s’aniran fent i explicant al llarg de la vetllada fins que se’n vagin a dormir. Quan es desperten, tot ha canviat i no hi ha manera de tornar enrere.
El muntatge dirigit per Julio Manrique crea el marc tensional de manera gradual a mesura que va avançant cada segment de l’obra. L’elecció de la posada en escena, gran i senzilla, ja denota que totes les sensacions que es viuran son fruit del treball intens que fan els intèrprets que componen cadascuna de les identitats mostrades. Els sons, especialment la crepitació i el silenci, creen un espai emocional molt intens que augmenta la sensació de neguit i ajuden a la narració en aquesta voluntat d’incloure a tot el públic en l’escena que s’està vivint a l’escenari.
Mima Riera, Ernest Villegas, Mia Esteve, David Vert, Jordi Oriol i Guillem Balart son aquestes sis persones a qui els hi canviarà la vida. La seva interpretació sobrepassa qualsevol personatge perquè la seva mimesi és total. En els ulls de Riera es veu el dolor i la desesperació, Villegas és la imatge de la pèrdua de l’esperança i Vert és la tristesa absoluta, per posar alguns exemples. Màrcia Cisteró i Norbert Martínez son els narradors que van posant en context a l’espectadora, la va guiant i la situa allà on necessita ser per veure-ho tot des de primera fila. Veure-ho i patir-ho.
Els jocs de càmeres, els audiovisuals i els petits canvis que es produeixen en l’escenografia s’adapten al to narratiu que necessita la història, cada element mostra una visió molt particular d’explicar el relat, i atrapa des de l’estómac fins a la gola sense deixar anar al públic en les dues hores de producció.
Quan es tanquen les llums, quan tot s’ha acabat, el públic surt del teatre i encara li costa agafar aire, respirar amb normalitat. La intensitat viscuda s’ha de pair i processar, s’ha de gestionar cada fibra que s’ha remogut a dins seu. I quan, per fi, el nus marxa s’adona que l’experiència ha sigut extenuant i una meravella.