Després de Petits monstres, aquesta és la segona obra que arriba als escenaris després d’haver provat sort en terrats o cases particulars. Aquesta fórmula està donant un aire fresc i més espontani a la nova dramatúrgia catalana, però també cal dir que sovint acusa de certs mals: construcció irregular de les escenes i del ritme, moments allargats en excés, determinades concessions al públic, etc. Sigui com sigui, tant de bo que aquests mals estiguessin en la majoria de comèdies que s’estrenen a casa nostra, ja que en el cas d’Animals de companyia ens trobem amb moments extraordinaris, una comicitat a prova de bombes i una efectivitat que no para d’omplir butaques. És cert que es vol parlar de massa temes i que potser els esdeveniments es precipiten cap a un final… que vol agradar a tothom. Però també és cert que el regust que deixa l’obra d’Estel Solé és força amarg, quasi desesperançador. Tots els personatges, interpretats per un repartiment molt homogeni, són uns mentiders que lluiten per sobreviure enmig de falses esperances i, en definitiva, falses relacions i falses amistats. Recomanable per a tots els que no la van poder gaudir a casa seva, tot i que segur que aquests ja han tret l’entrada per poder tornar a aplaudir als seus actors i a la seva creadora.
Enllaç copiat!