Si tenim en compte la influència del teatre argentí, les excel·lents propostes (en general) de la Sala Flyhard o cicles de companyies independents com l’actual Cicló del Teatre Tantarantana, podem assegurar que estem davant d’un bon moment creatiu per a la comèdia de petit format. Representada en més de 70 cases particulars abans d’aterrar, finalment, al Club Capitol, Animals de companyia és, en gran part, paradigma d’aquest fenomen on diversió, contingut, actualitat, ritme frenètic i interpretacions realistes es donen la mà amb resultats molt satisfactoris. En aquest sentit, l’obra és tan efectiva com arquetípica. Tot i no inventar res de nou, Estel Solé proposa un joc de mentides entre un grup d’amics d’entre 30 i 40 anys, cadascú amb els seus secrets i les seves misèries, on l’explosió de la tensió acumulada resultarà inevitable. La història és molt dinàmica, avança de manera trepidant i conté troballes argumentals (o, més aviat, gags) veritablement originals. Potser és una mica massa ambiciosa en la quantitat de temes i conflictes que toca, ja que no té temps d’aprofundir en la majoria d’ells. No obstant això, en els que hi dedica més atenció, és on més es nota la intel·ligència de la seva autora que, amb certa perspicàcia, ha donat preferència a l’espontaneïtat dels diàlegs i les situacions. L’espectacle porta en el seu ADN l’habitual pessimisme de la seva generació però, al mateix temps, no perd l’esperança en la vida ni en l’amor; estat d’ànim que, molt probablement, comparteix tothom avui en dia.
Enllaç copiat!