No és la primera vegada que Carme Portaceli s’acosta a personatges claus de la novel·la del segle XIX. Ho va fer amb Jane Eyre –on ja va coincidir amb Ariadna Gil– i també amb Bovary. La seva aproximació a aquests personatges femenins és sempre des d’un punt de vista nou, modern, intentant analitzar el que els motiva i quines són les seves raons. S’intenta aïllar-los del context ferri i conservador que els encotillava per anar un pas més enllà i veure-ho amb perspectiva, amb ulls del segle XXI.
Aquest muntatge parteix d’una gran adaptació que Anna Maria Ricart i la mateixa Portaceli han fet del text de Tolstoi. Tot i resultar una mica llarg, la dramatúrgia conserva l’esperit original i s’estructura a partir d’una mena de mestre de cerimònies o “veu de la consciència” que interpreta –en anglès- l’actriu Andie Dushime. Una llicència que podria semblar pedant a estones, que potser obeeix a un esperit més polièdric o a la llarga gira internacional que li espera… però, sigui com sigui, és un recurs interessant i estilísticament molt adequat. De fet, estem davant d’una obra russa, parlada en català –i a estones, en anglès- i amb algunes cançons italianes que li donen un aspecte més heterogeni i universal.
Durant l’obra assistim a la història de Karènina però no s’obliden totes les trames secundàries, que a moments resulten tant o més interessants que la principal. De fet, totes tracten sobre l’amor i les diferents maneres d’entendre’l o de convservar-lo. Històries de les que sorgeixen personatges tan interessants com el de Kitty i Levin o bé el de la parella formada per Stiva i Dolly, magníficament interpretats per Miriam Moukhles, Bernat Quintana, Eduard Farelo i Bea Segura. A la trama que mou tota la novel·la hi tenim a l’Anna –una enigmàtica, fràgil i també passional Ariadna Gil-, al seu marit Karenin – un encertadíssim Jordi Collet– i també al seu amant –Borja Espinosa, un cop més en el rol de seductor-. Un repartiment que convenç i que posa la cirereta a un espectacle potent, grandiós… tot i que potser vol abastar un dels textos més inabastables de la història de la literatura, i axò també té els seus peatges.
Menció a part requereix l’aspecte estètic, que suposa un altre dels grans encerts d’aquest muntatge. L’estructura encerclada per una via de tren, la pantalla del fons i tot el que s’hi projecta, el vestuari exquisit i atemporal de Carlota Ferrer, la il·luminació, els efectes… Tot és d’una bellesa que aclapara i que ens trasllada a un món que ja, per sort i per desgràcia, només forma part dels escenaris.