Si alguna cosa m’impressiona, encara que sigui una cosa òbvia, és la universalitat i el poc que l’afecta el temps als textos de grans autors en alguns aspectes, potser perquè la complexitat de l’ésser humà és i continuarà sent sempre igual en tota la nostra existència, i és una cosa que cap IA podrà aconseguir mai, per molt intel·ligent que puguin arribar a ser.
L’adaptació i dramatúrgia d’aquesta Anna Karenina de Carme Portaceli i Anna Maria Ricart em sembla una delícia. Un text tan complex, amb tantes capes, matisos i amb tantes intrahistòries portat al teatre amb dinamisme i soltesa és una proesa. Agafant com a fil conductor l’amor en totes les seves facetes, la proposta ens porta per les diferents parelles de la novel·la per a mostrar-nos passions, gelosia, traïcions, sentiments al límit, amor pur…. I així, a través d’un viatge per l’amor, en un escenari que es mou a aquest ritme, amb una escenografia senzilla, preciosa i que omple l’immens escenari del TNC de manera molt encertada, veiem com passem de la llum del principi a la foscor del final, com una tragèdia que és.
El segell Portaceli es pot veure clarament no solament en aquests detalls, també en la importància de les cançons i la música, en el protagonisme femení, en aquesta Anna Karenina que en la seva primera aparició entre fum de trens puja a l’escenari en un moment digne de la millor estrella del pop del moment. Una diva que està a la mercè d’una societat, la russa de finals del segle XIX, que la jutja per ser dona, per voler trencar amb el que està establert per a ella, per enamorar-se de manera equivocada, per lluitar per la seva passió, pels seus fills, bàsicament per voler sentir-se viva i estimar de veritat. I no és l’única dona que ha de suportar el pes social i una capa d’amor mal entès, veiem a la Dolly, amb un marit egoista i que fanfarroneja de les seves infidelitats mentre ella aguanta, per la família, pel què diran. O la Kitty, qui tria amb qui casar-se perquè és el candidat que els altres volen per a ella, encara que no sigui el que ella vol en el fons del seu cor.
A nivell d’interpretació, estem davant una obra molt coral, que encara que tingui com a protagonista a Ariadna Gil, podem veure brillar per igual a la resta del repartiment.
També és curiós com inclou d’alguna manera a Tolstoi en el muntatge: a través d’una narradora que acompanya als personatges per a apuntar-nos que a vegades el que diuen no és el que pensen, i ho fa en anglès, entenc que per a separar de manera clara a aquest personatge de la resta, per posar una veu més distant i per normalitzar també que hi hagi diversos idiomes en un muntatge i que no passa res, només que aquest s’enriqueix i crea més matisos.
Veure un clàssic en un muntatge de gran dimensió, amb un vestuari preciós, amb matisos com els triats per l’Anna Maria Ricart i la Carme Portaceli val la pena, i molt.