Les aparences i les restriccions socials, avui dia o en altres èpoques, han determinat la vida d’algunes persones, encara que sembli impossible. Enmig de les dificultats i contra tothom, n’hi ha, però, que decideixen fer allò que creuen que han de fer, siguin quines siguin les conseqüències. En ocasions, el fet de viure-ho és suficient recompensa.
Lev Tolstoi al 1877 va presentar la història d’una dona extraordinària que s’enfrontaria a tot i tothom moguda per la passió i la voluntat de sentir-se viva. Anna Karènina és la dona d’un alt funcionari rus amb qui té un fill. En un viatge a Moscou coneixerà al jove comte Vronski, de qui s’enamorarà perdudament i per l’amor del qual ho posarà tot en risc. S’enfrontarà a la societat russa de finals del s. XIX que la jutjarà durament per ser dona, adúltera i haver-se enamorat d’un home més jove. Vronski, evidentment, no patirà cap tipus de retret o conseqüència.
Per a aquelles persones que tenim tan marcada una de les novel·les dramàtiques més grans de la història, és molt difícil posar-se davant d’una adaptació i no trobar-hi pegues. És especialment complicat construir el personatge de Karènina amb totes les capes que un llibre de gairebé mil pàgines descriu al detall amb cada aresta, que va evolucionant amb la trama i va aprofundint en els seus sentiments i emocions.
És complicat, però no impossible. I un exemple clar és com Anna Maria Ricart Codina ha arribat a adaptar d’una manera molt fidedigna un text original complex i ple de matisos. I amb aquesta narració, Ariadna Gil ha arribat a aconseguir un retrat bastant pròxim a l’imaginari de la lectora. És cert que a la primera part es troba una Anna una mica més allunyada del personatge literari, que destil·lava la seguretat i la serenitat adquirides després d’anys practicant el seu paper a la societat. Però, en la segona part recull tot allò sembrat al principi de manera tèbia i explota portant a l’espectadora allà a on s’ha d’anar: a una protagonista al límit de la seva passió, on el dolor i la solitud es barregen de manera molt confosa amb l’amor i l’esperança.
Borja Espinosa com a Vronski funciona igual que Jordi Collet donant vida al Karenin. Dos homes lluitant pel seu honor i amor, per aquest ordre, davant d’una dona que els hi remou el món. Certament, Carme Portacelli ha escollit una visió una mica diferent d’aquests dos personatges vers a la novel·la, però igualment encaixen amb aquesta adaptació de manera adequada. D’igual manera, Andie Dushime, serveix com a narradora i consciència que va puntualitzant el relat amb diàlegs amb anglès -un fet que estilísticament queda bé, però que no quadra narrativament-.
Cal destacar un repartiment sensacional que està apoteòsic, especialment en els papers secundaris: Bea Segura, Miriam Moukhles, Bernat Quintana i Eduard Farelo estan meravellosos. Els seus personatges, que mostren altres visions de l’amor, són un glop d’aire fresc enmig del dramatisme general. En algunes ocasions, fins i tot, roben el focus als protagonistes i l’espectadora vol saber més de les seves històries. Ajuden a l’obra a tenir moments distesos que ajuden a compilar la història, que abasta tres hores, com a fascicles entretinguts i engrescadors.
Amb una escenografia minimalista que aconsegueix omplir l’espai enorme de l’escenari del TNC, l’ús dels elements és precís i eloqüent. El disseny sonor i d’il·luminació, de la mateixa manera que els efectes escènics i el vestuari sublim de Carlota Ferrer, embolcallen el relat de manera elegant i exquisida.
Es tracta d’un muntatge intens, passional, dramàtic, però també divertit i atractiu. Tot el que es pot demanar veure a l’escenari per viure un dels millors clàssics de la literatura universal.