Potent text de Sarah Kane amb una posada en escena minimalista que tracta els temes habituals de la dramaturga anglesa com la solitud, els abusos, la desesperació o el dolor. La directora Loredana Volpe decideix subratllar i posar en valor la força del text, deixant que siguin les paraules nues les que facin tota la feina. A més, els quatre intèrprets es col·loquen al voltant d’un violinista que ajuda en la creació d’un ambient tens i una mica sinistre.
No es tracta d’una obra fàcil, ja que planteja un escenari tremendament difús. Més que un diàleg entre quatre personatges, es tracta de quatre monòlegs simultanis que en alguns moments resulten ser un únic. No es defineix cap espai, no es construeixen personatges, els moviments en escena estan reduïts al mínim, no hi ha acció, la paraula és l’única acció. Aquesta idea va guanyant força fins que en la part final les llums de l’escenari s’apaguen i quedem a les fosques mentre continuem escoltant el text de l’obra, com si fos una veu interior. La paraula ho és tot.
Sens dubte una proposta interessant per als que aconsegueixin connectar amb la força del text però que pot semblar una miqueta freda i confusa per a molts. Sigui com sigui, aquesta valenta posada en escena ens torna a llançar la veu de Sarah Kane a la cara, i això sempre s’agraeix.