Antoine és un musical dels anomenats “de gran format” que transmet la proximitat i fins i tot humilitat dels “de petit format”. Encara que pel cartell pugui enganyar no és la història del Petit Príncep (EPP). Bé, sí, però LA SEVA història… lligada a la del seu creador, Antoine de Saint Exupéry, que amb EP ens recorda que en oblidar el nen que portem a dins perdem la nostra essència.
Ignasi Vidal (El Pla) ha aconseguit crear una obra complexa que arriba a l’espectador sense semblar-ho, amb equilibri entre la biografia (no exhaustiva i més aviat positiva) i la translació a escena del llibre, amb un notable disseny de producció i repartiment.
La proposta s’estructura a través de nombrosos salts temporals i geogràfics on coneixem passatges de l’atzarosa vida personal de l’autor, les seves relacions i com es reflecteixen a l’EPP. És el mèrit de la proposta, que permet una “comprensió” més gran del llibre, veure el possible origen dels personatges del llibre.
El planeta del Petit Príncep domina l’escenari, on es projecten les frases més conegudes del llibre. Al seu voltant es desenvolupa la vida real i les trobades del personatge amb l’autor i els pobladors del llibre, alguns humorístics i molt emotiva (qui troba a qui?) la seva interacció amb la Guineu.
La música ha estat una aposta de risc guanyadora, a càrrec d’Elefantes, grup que mereix més atenció de la que rep i que ha creat un pop rock elegant i delicat i una cançó que és impossible no sortir taral·lejant (sí, com crec que deu ser).
El menys millor: la música, ara, no és en directe, que encara que comprensible per aspectes pressupostaris (fins i tot al West End cada any minva el nombre de músics en viu), dol acceptar en plena Gran Via.
En resum: és impossible no sortir amb ganes de rellegir el llibre, gràcies a la cuidada proposta escènica d’Antoine, sensible sense nyonyeria. Cert, que a qui no conegui l’obra li pot costar entrar a l’univers que se’ns presenta.