No sabria dir en quin moment es va forjar el concepte de comèdia romàntica moderna, però està clar que el cinema n’ha tingut molt la culpa. Sota aquesta idea hi trobem, sobretot, comèdies on la música esdevé essencial i on els protagonistes passen per una sèrie de graciosos entrebancs fins arribar a alguna revelació transcendental. Si a sobre hi afegim una subtrama a l’estil de Tarantino o Guy Ritchie, l’aspecte lluirà d’allò més modern i fins i tot hipster. Aquella nit no escapa a cap d’aquests elements, sinó que a més els emfatitza amb retolats innecessaris i uns narradors que entren i surten dels personatges quan els hi convé. De fet, els seus autors (David Graig i Gordon McIntyre) han volgut crear un producte fresc, enfocat a un públic més o menys jove i amb una cultura més cinematogràfica que teatral.
Aquesta versió que ens porten David Selvas (director) i Cristina Genebat (traductora) funciona a estones, sobretot quan es presenta als personatges o quan realment aprofundim en els seus problemes. La resta resulta poc transcendent i fins i tot superflu. Els diàlegs són lleugers, a estones brillants, però quan surts tampoc recordes cap intervenció concreta… a part de que tota la trama de fals thriller resta credibilitat al conjunt. De la part musical n’esperava una mica més, ja que m’imaginava que seria més decisiva per a la trama o per a l’evolució dels personatges, i lluny d’això només queda com un fons atractiu que acompanya a la parella en el seu viatge. Tampoc he entès l’escenografia -realment poc aprofitada- però sí valoro molt positivament l’energia de Marta Bayarri i Iván Massagué, dos actors que no veiem massa sovint pels nostres escenaris.