La ficció contemporània, de manera gairebé irremeiable, està condemnada a fer desaparèixer els gèneres. Cada vegada veiem, de forma més habitual, tant en cinema, teatre o televisió, com les comèdies o les tragèdies han deixat de ser pures, així com el terror, la ciència-ficció o els musicals. Avui en dia, els gèneres s’estan barrejant cada cop més, apropant-se així a la realitat, cosa que té tot el sentit, ja que la societat és complexa mentre que els gèneres es van inventar per raons comercials. Aquella nit seria un bon exemple d’aquest mestissatge contemporani. A priori, l’obra és difícil de definir. En part, és una comèdia romàntica però, d’altra banda, un drama amarg sobre la crisi dels quaranta (amb pinzellades filosòfiques), tot i que també té elements de thriller tarantinià. Malgrat l’originalitat de la proposta i l’indubtable carisma i complicitat dels seus dos esplèndids protagonistes (Marta Bayarri i Iván Massagué), aquestes tres cares del muntatge no funcionen d’igual manera. La música en directe ajuda als moments més íntims i bonics, a la naturalitat i, per tant, la història d’amor és el que ressalta més del conjunt. En canvi, el to aspre de la part dramàtica es fa més feixuc per la seva negativitat i, en comptes de compensar la vessant edulcorada, el que fa és generar certa antipatia. A més, algunes estridents decisions de la direcció de David Selvas tampoc ajuden a fer que la història flueixi dins de la seva lògica interna. Per la seva banda, la trama mafiosa té la seva gràcia fins a cert punt però acaba resultant prescindible. Per tant, malgrat que la barreja de gèneres és gairebé la norma avui en dia, no sempre funciona de manera equilibrada. Tot i això, els personatges de la peça es fan estimar i generen interès, fins al punt de compensar en gran part les altres mancances de l’espectacle. I la música. Quan sona la música, t’oblides de tot.
Enllaç copiat!