Aquellos días azules pot fer, d’entrada, bastanta mandra. És fàcil pensar que ens trobem davant un altre espectacle sobre la infància, nyonyo i nostàlgic que no ens aportarà gran cosa. Però no, traieu-vos-ho del cap i feu-vos un favor: apunteu-lo immediatament a l’agenda.
Sí, és cert, hi degustareu els entrepans de Nocilla, tornareu a la classe de música i el so horrible de la flauta, recuperareu la cole de cromos, el picar de mans i el primer petó. Fins i tot allò de ser sucre al futbol, les burles i els malnoms, les escridassades dels pares i el cosí torracollons… Però ho fareu pixant-vos de riure, amb 25 microescenes intel·ligentment escrites, dirigides i enllaçades perquè les sensacions arribin sense parar, passant d’un record i un sentiment a l’altre, sense previ avís -a voltes amb un regust amarg, altres amb molta ironia i acidesa, altres tendresa- a través d’uns intèrprets espectaculars que no necessiten més que uns pantalons curts i música en directe per fer viatjar els espectadors al ritme que els plau.
Platea entregada, connexió absoluta públic-actors, moments estel·lars (el millor poema de la història de Catalunya, la primera sardana escatològica, una divertidíssima conversa entre infants que es pregunten què seran de grans…), actuacions (Robert González, Jordi Llovet i Joan Solé) i direcció (Marc Artigau) impecables, un inici i un final espaterrans i… coi, aneu-hi!