És difícil pensar amb alguna persona que mai s’hagi qüestionat què significa la vida? Tanmateix és impossible deixar-ho de fer. Àlex Rigola posa la mort al teatre per parlar-ne, com ve diu: coneixem molt poc de la mort, i és allò que més ens condiciona al viure. Un projecte que porta implícita la reflexió.
Una proposta delicada, que porta a l’escenari les converses reals de l’actriu Alba Pujol amb el seu pare Josep Pujol en l’últim cicle d’un càncer terminal. Saber que moriràs i poder reflexionar-ne és quelcom difícil d’imaginar, però a la vegada és el testament més sincer. Un peça que s’allunya de les emocions que acompanyen aquesta pèrdua, i que crida que no és necessari arribar als últims dies per ser capaç de reaccionar i viure la teva vida.
Josep Pujol ens arriba com una persona amb humor, crítica i entusiasta, aconsegueix deixar la seva fi en segon pla, i parlar del que realment ell defensa com important: el col·lectivisme, la humanitat,…, defineix la vida com allò que et permet canviar. Tot això dóna el to a l’obra, entre una petita pinzellada de conferència, i una conversa de bar. Rigola construeix a partir dels retalls de converses, i també en fa una bona moderació, busca temes, però no respostes, això ho deixa a les mans del pare i la filla.
Pep Cru i Alba Pujol aconsegueixen crear gran sinergia en l’espai, no només amb les paraules, sinó amb els gestos i les mirades. Conscients d’ells mateixos i del seu paper, aporten gran sinceritat.
Potser no és la mort la gran incògnita, sinó la vida…