Darrera d’un títol com el d’aquest espectacle, un pot esperar un exercici pedant o autocomplaent que divagui sobre la mort, la vida… i tantes altres experiències humanes que tant agraden als intel·lectuals. Res a veure, però, amb la realitat. És cert que es parla de filosofia, d’economia i que hi ha unes quantes cites i uns quants referents cultes (el protagonista, de fet, és un professor universitari), però la senzillesa i la transparència emocional són les grans estrelles de l’espectacle.
Tot va començar com una proposta de la Sala Beckett al director Àlex Rigola per tractar el tema de la mort. El que ningú sabia, ni el mateix director, és que la font d’inspiració del projecte seria el pare d’una de les actrius implicades en el projecte. Josep Pujol, pare de la dramaturga i actriu Alba Pujol, estava en l’últim cicle de quimioteràpia per tractar-se un càncer de pulmó. Les converses que el director va tenir amb pare i filla són el que conforma el gruix de la peça, en la que també hi ha vídeos testimonials com el del doctor Enric Benito. Tot plegat suposa un testament vital que emociona per la seva naturalitat i claredat. Potser també hi té a veure el difícil i molt sincer treball d’Alba Pujol, així com la brillantíssima creació que fa Pep Cruz. En definitiva, una obra feta amb gust, amb veritat, i amb tot el respecte.