La mort és un tema que mai ve de gust com a espectador. No obstant això, és tan inevitable de tractar en la ficció com d’esquivar a la vida real. És precisament aquesta una de les claus del nou espectacle dirigit per Àlex Rigola: una corprenedora escenificació de diàlegs de la vida real d’un moment familiar on la mort és tan present com la vida. Aquestes converses on l’actriu Alba Pujol parla amb el seu pare malalt terminal de càncer de pulmó, representades en escena per ella mateixa i l’actor Pep Cruz (encarnant al pare), tenen una força escènica i tanta veritat que commociona. La proposta juga (amb tacte) amb un material molt delicat com personal que, en un inici, genera una certa tensió en l’espectador. Conté una valentia i una puresa vivencial difícil de pair. Però, un cop assumida la seva idiosincràsia, endinsats en el seu univers, relaxats per un humanista sentit de l’humor, és impossible no caure rendit als consells, les reflexions i les diferents perspectives sobre el món, la vida, la mort i nosaltres mateixos que l’espectacle planteja. Emotiu, intel·ligent, brutalment honest, sanador, despullat malgrat la recreació, el muntatge és un exercici profund, impactant i inspirador que no renuncia a una certa senzillesa que li resulta molt útil. Especialment, val la pena destacar el vídeo on el metge Enric Benito dedica unes paraules al malalt; tanta saviesa resulta colpidora.
Enllaç copiat!