Aquell país no descobert… referència que Shakespeare fa de la mort a Hamlet, és, en si, més que un espectacle, una adaptació de les transcripcions de les converses que l’Alba, l’actriu i el personatge, va tenir amb el seu pare durant el seu darrer cicle de quimioteràpia. Ell, catedràtic d’història econòmica, aporta riquíssimes valoracions relacionades amb l’individualisme, la deriva de la nostra societat, l’amor i la vida, sempre tenint present la mort com a destí de tot plegat. Es tracta d’un homenatge delicat a una persona amb missatge per part d’algú que sap fer que les seves paraules tinguin el tracte que es mereixen. I es nota. I fa que l’espectacle flueixi, arribi… La direcció i l’autoria d’Àlex Rigola, sota el segell de la companyia Heartbreak Hotel, segueix indagant en llenguatges escènics per trobar noves formes de narració. I aquesta aporta molts punts per assolir el que el seu esperit d’investigador anhela: conèixer millor l’ésser humà.
Enfrontar-se a la mort no és una qüestió menor. La mort és probablement una de les poques veritats de la vida. Potser l’única. Si més no, la primera. Saber viure, segons indiquen aquells que diuen que en saben, només es pot fer tenint present la mort. Una vida viscuda de forma plena, sembla que ha de tenir com a referència aquesta finitud de l’ésser humà. I hi ha una preparació, una forma de saber morir. Cadascú s’acosta a la mort com ha viscut, i el veritable art consisteix en saber morir. Si hem tingut una vida plena, si hem sabut corregir errors i hem estat coherents amb nosaltres mateixos, morir es mereix una celebració i tot…
Aquestes són paraules del Dr. Enric Benito, expert en cures pal·liatives. Darrera l’Alba Pujol fent d’ella mateix, i de Pep Cruz posant veu de forma magistral als pensaments de Josep Pujol, pare de l’Alba, el Dr. Benito intervé de forma poderosa en aquest equilibri delicat entre personatge i actor, de realitat i ficció, a través d’un missatge en vídeo que en Rigola li encarrega pel Josep, a les portes de la mort. I deixa petjada. I capgira el sentit de la dramatúrgia, al meu criteri, i situa l’espectador lluny del plaer de l’escena i de deixar-se endur per sensacions i matisos. Li fa adoptar un rol receptor, pacient. Sobta, transgredeix, al meu criteri, el sentit del text. Fa que perdin sentit, es quedin en un segon pla, bona part de les màximes que el protagonista expressa i que fan pensar, per deixar en la ment de l’audiència el debat sobre l’art del bon morir. I potser no era només això…
El text és sensible, la interpretació és fantàstica (Pep, quant talent…), la posada en escena és sòbria de forma ajustada. Hi ha detalls, però, que transmeten una sensació d’intimitat transgredida que et deixa intranquil. Perquè qui escolta ja no es troba només un text teatral. Perquè es parla d’una realitat a la que et conviden a participar. I, sobretot, perquè, a la part final de l’obra, encara et ronda pel cap si discrepes de la tesi que cal preparar-se per saber morir, que morir és un art… i se’t fa costa amunt recuperar la dimensió que pertoca.