Alex Rigola posa en escena les reflexions i converses que l’actriu Alba Pujol va tenir amb el seu pare en els seus últims mesos de vida. Una peça que sobretot desborda veritat i una tremenda valentia per part de l’actriu, que aconsegueix emocionar al públic per la seva sinceritat i fragilitat.
La proposta escènica és senzilla i sòbria en format de conferència. En la pantalla es projecten les preguntes que el director llança a Alba i al seu pare, conduint-nos a través d’aquest collage filosòfic ple de referents com ara Lacan, Sartre, els germans Cohen, Steve Jobs, Peter Handke i molts més. L’obra fa una dura crítica a l’individualisme, mostrant la vida, i fins i tot la mort, com una experiència col·lectiva.
Els dos intèrprets aconsegueixen transmetre la connexió que tenia Alba amb el seu pare, interpretat per Pep Cruz, qui realment és l’únic intèrpret que no es representa a si mateix. És per això que porta un guió a la mà, com si d’una lectura dramatitzada es tractés, i encara que pràcticament no fa ús d’ell sembla que Rigola tracta de recalcar així la sinceritat de la proposta.
L’obra tanca amb el poema de Peter Handke que diu “cuando el niño era niño, tiraba una vara como lanza contra un árbol y ésta aún sigue ahí vibrando”. Sens dubte Alba Pujol continua vibrant a l’escenari, i per com ho fa esperem que continuï fent-ho per molt de temps.