The Last Five Years, aquí amb una traducció creativa, per a mi és un dels millors musicals “moderns”, i a més de petit format, el que vol dir que es pot representar en espais reduïts; però que sigui de petit format no vol dir fàcil, al contrari, exigeix molt dels intèrprets, especialment a nivell vocal, doncs Jason Robert Brown ha barrejat una pila d’estils musicals: pop, jazz, latin, rock, klezmer, folk…
Jo hi he trobar tres defectes: micrar els intèrprets en un local tan petit o no haver sabut controlar la sonorització. Haver escollit el violí com a acompanyament del piano; el cello hauria sigut més adient i en la versió estrenada al 2001 a Chicago de sis instruments, dos eren cellos, i finalment l’excés d’optimisme del director marc Vilavella i els seus actors que ho han defensat amb correcció, però penso en quedat justos en els moments més difícils, i n’hi ha molts en aquesta obra. No és fàcil fer salts d’una octava com els que hi ha en el tema See I’m Smiling, per exemple.
Tot i així penso que han defensat l’obra dignament i que algun dels problemes els podran resoldre. Al que se li ha de donar un excel·lent és al pianista Gustavo Llull, quin monstre, boníssim!!!
Crítica completa » https://bit.ly/2I3WmnE
