Des de la seva estrena l’any 2002, Last five years ha esdevingut un musical de culte arreu i forma ja part del repertori canònic del gènere. Ja és un d’aquells espectacles pels quals “s’hi ha de passar”. La partitura té un aire Sondheim indiscutible que edulcoren les lletres sovint prosaiques de Jason Robert Brown.
L’enrevessada estructura de la història, que circula per dos plans temporals diferents, el de la Cathy i el d’en Jamie, ho fan amb fluïdesa gràcies a una bona adaptació i una posada en escena sòbria i efectiva que l’espectador reb amb satisfacció. Anna Herebia i Marc Flynn volen a gran alçada tant quan les cançons s’acosten al jazz lleuger com quan ho fan a la balada romàntica o fins i tot al klezmer. Herebia es troba agust en els moments dramàtics i també en els còmics. Probablemnent, la escena més interessant i divertida de l’obra és aquella en què la Cathy, immersa en un carrussel de càstings interminable, canta, però l’espectador sent el que pensa, que s’ha convertit en la lletra de la cançó. Hi ha millor definició del que ha estat sempre l’essència del musical? La música com a transmissió de la consciència dels personatges. És una escena brillant que Herebia solventa amb la dosi necessària d’ironia, sense escarafalls, és impossible frenar la rialla.
Aquests cinc anys explica una història d’amor que comença i s’acaba, com totes les històries d’amor. El pes de la producció recau en l’anècdota i en els monòlegs-cançons que, en cap moment, aprofundeixen en la psicologia dels personatges, i col·loca la intensitat en una bastida agradable i sòlida però insubstancial que impedeix que el gaudi s’allargui durant tota la representació. La proposta de Vilavella i Llull treu tot el suc possible al text original i deixa el públic amb ganes que l’equip emprengui aventures encara més grans.
P. S: Com m’agrada quan al Maldà, de cop i volta, un personatge obre la finestra que dóna al carrer del Pi. És màgia! Barcelona és l’escenari perquè el Maldà ho ha dit!
