Podem referir-nos a Aquí com a monòleg extravagant (en el millor sentit de l’expressió). Un monòleg cubista, potser. Tres actrius interpreten, alhora, un mateix personatge, diferents arestes d’un mateix personatge, que permeten l’espectador l’accés a llocs recòndits d’aquesta noia que viatja de Santander a Nova York per casar-se, però que haurà de viure experiències properes a la mort i reviure els moments de soledat i vioilència a partir dels quals es pot resseguir part de la seva vida.
La Grand Central Station esdevé escenari de la soledat, la confusió i la deshumanització, una mena de purgatori on la protagonista deixarà anar el devessall de pensaments desordenats, fragmenatris… necessaris per a entendre una mica més allò que ens envolta.
Queralt Riera ha escrit un text que posa en evidència la capacitat del teatre per a afrontar reptes narratius d’envergadura, com ho és la d’explicar un personatge vist des de diferents angles per a tenir-ne una visió que s’acosti més a la relitat.
Annabel Castan, Patrícia Mendoza i Núria Tomásencerten el to i ensenyen l’espectador quin és el camí per a arribar a comprendre els trocets de protagonista per a poder reconstruir la seva figura. Cadascuna ens explica la noia de Santander a mitges i ens recorda que no som un bloc de ciment, i que el teatre té la força per a restituir una identitat trencada.
Aquí és un lloc i un moment determinat i irrepetible que ens parla de l’estat d’ànim d’una noia en un lloc i un moment determinats. Ni més ni menys, i no és poc.