En un moment en què triomfa l’adaptació teatral de l’esperit de la comèdia romàntica cinematogràfica amb muntatges com Losers de Marta Buchaca o, l’any passat, Smiley de Guillem Clua, resulta molt sa i necessari l’existència d’altres obres que donin el seu fosc contrapunt dramàtic. Ara que ho tenim tot, escrita pel nord-americà Lee Blessing, és una pessimista visió de les relacions de parella madures que proposa un truculent viatge des de la insatisfacció a la violència física. Tot i que el text no és del tot rodó, conté moments i frases impactants carregades de veritat i emoció. La història ens mostra la nit de celebració del vint-i-unè aniversari d’una parella benestant al mateix hotel on van passar la nit de noces. Claustrofòbica, trista i angoixant, parla dels sentiments soterrats, de la crisi de la mitjana edat i de l’amor en la seva vessant més decadent. Malauradament, tota aquesta càrrega d’amargor ha quedat, en gran part, diluïda per una direcció que ha optat per potenciar al màxim la comicitat dels actors i la situació. D’aquesta manera, la misèria dels personatges perd força amagada darrere d’una artificial postura d’humor lleuger. Per aquest motiu, sembla que el gran talent de Núria Casas i Jaume García Arija no acabi d’aprofitar-se del tot. Només la part final de l’espectacle, quan la brutalitat ja no pot ocultar-se per més temps, permet veure la veritable cruesa del que se’ns explica, sense filtres, i tancant amb una esfereïdora imatge que és el millor encert de tota la peça en termes de direcció.
Enllaç copiat!