Ha arribat a final d’any, però per fi el Liceu s’ha dignat a posar el seu granet de sorra a l’any Strauss, en què se celebra el 150è aniversari del naixement del compositor alemany. Arabella, estrenada a Dresden el 1933, va arribar al Liceu el 1962 per mà d’una debutant Montserrat Caballé i des d’aleshores només s’hi ha representat en tres ocasions comptant l’actual. És un balanç ben minso per a una òpera tan meravellosa.
La història d’Arabella és la d’una família noble vinguda a menys que es veu en la necessitat de casar la filla gran (Arabella) amb un magnat perquè pugui fer sortir la família del sot on està ficada. La música que Strauss posa a cada personatge és elegant i deliciosa i s’adiu perfectament a la psicologia de cadascun. La trama és divertida i té un final feliç. Es tracta d’una comèdia amable amb una música grandiosa i excelsa.
La gran protagonista d’aquesta Arabella va ser Anne Schwanewilms, una soprano de primera divisió que va interpretar una Arabella de somni, malgrat que no estava en plena forma, tal com va anunciar la megafonia del Liceu en el primer entreacte. Se li van trencar un parell d’aguts de manera gairebé imperceptible, però va demostrar que coneix el paper a fons, i a més, té una veu preciosa i cristal·lina, una tècnica magistral i un domini complet de la veu. Va ser una Arabella dolça, refinada i molt elegant.
La producció escènica va ser austera però bonica i molt convincent, especialment a l’escena del ball del segon acte. Feta a base de plafons corredissos darrere dels quals hi havia els espais d’actuació, deixava la part de davant de l’escenari completament blanc per a les accions principals de la història. Un vestuari molt elegant, a l’estil vienès, va completar aquesta producció més que correcta.