El currículum de Marc Artigau dins de la nova dramatúrgia catalana (El balneari, Un mosquit petit, Aquellos días azules) és cada cop més extens i important. Amb aquesta nova peça, però, la capacitat poètica i figurativa de l’autor acaba resultant un llast que ni el treball dels actors ni l’elaborat clima escènic creat per Margherita Mantovani (escenografia) i Anna Espunya (il·luminació) aconsegueixen alleugerir. És cert que l’aparença de thriller li aporta un embolcall interessant, però després costa molt que el públic entri en el moll de l’os de la història. Aquí estem davant de personatges solitaris i perduts que busquen desesperadament, a través de les mentides i de l’engany, un punt -terrenal o no- al que agafar-se… El bosc actua com a encertada metàfora, però l’opció de la ceguesa i la sordera dels personatges centrals resulta tan òbvia com ingènua.
En definitiva, aquest és un espectacle més recomanable per a amants del relat amb tocs poètics que no pas del teatre més convencional. Tot i així, i encara que el resultat es quedi a mitges, és encomiable l’intent de plasmar en escena un món oníric tan peculiar i suggerent.