El primer que crida l’atenció d’aquest muntatge escrit per Marc Artigau és la seva ambientació. L’escenografia recreant un bosc amb una inquietant il•luminació i una boira espessa que, fins i tot, per alguns espectadors, pot arribar a ser molesta, generen una atmosfera màgica i misteriosa perfecta per emmarcar el conte que a continuació ens explicaran. Amb un accentuat to poètic característic del seu autor, Arbres planteja una mena de triangle romàntic i força atípic on per sobre de tot destaca l’ús de la imatge i la paraula. En aquest sentit, l’obra, dirigida per Aleix Fauró, renuncia a certes convencions de la narrativa teatral en favor de les metàfores del llenguatge i de la posada en escena. Això aporta una gran quantitat de moments originals, bells i torbadors que són la gran basa de l’espectacle. Malauradament, aquesta aposta tan forta per la vessant poètica de la història també comporta un cert arrossegament del ritme, pocs moments de naturalitat i un excés de densitat en alguns diàlegs. Tots tres actors, per sort, estan molt a l’altura d’un repte difícil com aquest i salven, en moltes ocasions, escenes complicades amb la seva entrega i solvència interpretativa. D’aquesta manera, es podria rebaixar una mica la càrrega simbòlica de la proposta per deixar pas a un producte més digerible… clar que, potser, així es perdria gran part de la seva personalitat.
Enllaç copiat!