Un cub immens ple de calaixos al mig de la sala em recorda la necessitat que tenim de classificar-ho i posar nom a totes les coses. Buff…, aquell moment que no saps on o com classificar una part de tu, estrès, eh? Archivo parla sobre la necessitat de separar si al final tot està entrellaçat; ens necessitem uns als altres per seguir rodant.
Som espectadors del nostre entorn, i a la vegada protagonistes, som públic i actor al mateix temps. Una crítica a l’aparent individualisme que la societat ens ha imposat, el veí sempre és el dolent. Una instal·lació de trenta minuts que ens ensenya les coses bones d’arxivar, de saber separar, però sense crear fronteres, sinó ponts entre les coses.
La necessitat de ser parells per poder accedir a la instal·lació ja és una gran declaració de principis sobre allò que ens trobarem. Observa, ordena, guarda tot el món dins teu i allunyat dels calaixos grisos amb poca llum. És important on guardem les emocions, com aquest petit tresor creat per la companyia Serrucho. Ja mai més crearé mur per diferenciar les coses.