A banda dels seus drames lorquians o shakespearians, Projecte Ingenu ha optat sovint per investigar a fons en les seves posades en escena i per introduir temes tecnològics, sobretot aquells que tenen a veure amb el so i els espais sonors. Ho hem vist a La dona pantera, La ruta de la palta o El cop desert, i ara hi tornem amb aquest musical íntim que ja des d’un bon començament ens convida a escoltar tot l’espectacle amb auriculars. Uns auriculars que també utilitzen els intèrprets, intentant provocar una sensació immersiva que casa molt bé amb l’esperit oníric i quasi fantasmagòric de l’argument.
Quan entrem a la sala un actor ens rep al vestíbul, i allà ens adonem que som part d’una reunió de comiat: la de la Irene, que va morir fa un any en un accident. Coneixerem detalls de la seva relació, de com es va conèixer la parella i de quins projectes de futur tenien… fins que entrem al teatre i allà gaudim d’una altra representació de tot plegat. Allà és on entra en joc la música, les cançons i tot el que té relació amb un món aparentment irreal i carregat d’una certa litúrgia. No estem davant d’un musical a l’ús, però sí tenim tres bones cantants, una sèrie de temes amb un leit-motiv molt clar i també un ambient musical molt determinat i coherent amb el que se’ns explica. Tot i així, a mi m’ha costat connectar amb la proposta i entrar en el món suggerit. Suposo que qui ho aconsegueixi ho podrà gaudir molt més, encara que crec que la durada del muntatge és excessiva pel que se’ns vol explicar.
La gran sort del muntatge és poder veure juntes a tres actrius que sempre han coquetejat amb la música i el cant, però que pertanyen a generacions i estils molt diferents. Per començar tenim a Isabel Soriano, la mítica actriu de la primera versió de Mar i Cel i també de Flor de nit, per trobar-nos després a les joves Neus Pàmies (La infanticida) i Paula Jornet (La importància de ser Frank). Juntament amb Toni Guillemat conformen el repartiment d’aquesta obra especial, íntima i arriscada.