Tot l’origen de la història es explicada per l’actor Toni Guillemat als primers 15 minuts. A partir de llavors es desenvolupa un procés fantasiós del dol, del dolor per una pèrdua irreparable. Utilitzant la distòpia del túnel del temps que fins ara havíem vist en el passat, la persona perduda, la que hauria pogut ser, amb realitat virtual, apareix en el futur en tres etapes i edats diferents. Elles tres són Paula Jornet, Neus Pàmies i Isabel Soriano. Les tres, vestides amb la mateixa roba però en diferents estils segons l’època (encertat vestuari de Laura Sanz), parlen amb el que queda, l’interroguen, dialoguen en mig de tecnologia sonora i imatges molt visuals d’una gran bellesa.
Amb música de Neus Pàmies i Gerard Marsal, les tres actrius canten a veus. És una música dolça, interrogant, demandant, que pregunta i vol saber la veritat del futur, com hauria evolucionat la relació si…..
Sorprenent i original és l’espai sonor de Gerard Marsal que es trobaran els espectadors ja abans d’entrar a la sala i durant tot l’espectacle.
Són tres actrius-cantants que canten, reciten, la majoria de vegades les tres juntes perquè hi ha un diàleg constant. La música, de vegades és sincopada amb un fons electrònic. En un moment derterminat la Pàmies canta un rap trist tenyit d’emoció. Les tres entren i surten de l’Hades o del més enllà cap un món real o imaginari a través d’una cortina transparent. La il·luminació de David Bofarull i Lluís Serra ajuda a crear aquesta fantasia d’una realitat fictícia que ja no hi és però que torna constantment. Els records brillen a través de la pell del que queda.
És una idea original de Marc Chornet i Projecte Ingenu transformada en llibret per Marc Artigau. Ell dos aconsegueixen portar a l’escenari un sentiment de desolació i tristesa amb una obra estèticament bonica.