Que vivim en un món masclista és una obvietat que no cal ni comentar. El masclisme es manifesta de mil maneres, i en mil detalls. ASAP aïlla situacions quotidianes per mostrar-nos en tota la seva crueltat el masclisme imperant, asfixiant i cruel que vivim.
Ho fa a través de caricatures, exagerades, extretes de context, on uns personatges anònims, ens mostren, a vegades fins i tot amb sentit de l’humor, com de cruel poden ser les relacions personals.
Homes violents, verbalment, però amb una crueltat afilada, punyent, feridora, i dones submises, que van dient que si, quan voldrien dir que no.
I la pregunta és: per què ? perquè no diuen que no. Perquè segueixen enganxades a homes cruels, patètics, i que fan mal.
I la següent pregunta és perquè ho permetem, perquè com a societat no ens plantem. L’obra incomoda i molesta, ens fa pensar. I això sempre és bo.
Juga amb un distanciament, amb una fredor subratllada per una escenografia austera, una interpretació continguda, però contundent. Destacant Alba Pujol, i el seu somriure sorneguer, que com tota la peça ens deixa un regust amarg, i ens fa pensar perquè no sortim a cremar-ho tot…