Tot apunta, des de l’inici, a una història clàssica del gènere negre. Les passes del detectiu des del fons de l’escenari fins al micro que hi ha en prosceni (un micro que l’acompanyarà fins el final i que serà refugi i també arma dialèctica), el sobre que passa per sota la porta, l’encàrrec d’un estrany que demana que busquin al seu assassí, les anades i vingudes fins el lloc del crim, o les visites a tots els possibles sospitosos. Una passejada per la Barcelona –actual o no- que molts coneixem i que, amb la sospita d’un assassinat, se’ns fa més misteriosa que mai. I és que només falta un detectiu a l’ús, una mena de Pepe Carvalho reviscolat, per veure les coses des d’un altre prisma i endinsar-nos en les regles i normes del noir més clàssic.
Aquest monòleg de Pablo Rosal, interpretat per ell mateix, es serveix d’un exercici de gènere per explicar una història més poètica que realista. L’embolcall de la novel·la negra serveix d’excusa per parlar de la mort metafòrica, de l’assassinat de tot allò que potser no hem sabut desenvolupar ni portar a terme de la forma que hagués calgut. Parla de les oportunitats perdudes i de moltes altres pèrdues que van esquitxant la nostra existència al llarg del temps… És, per tant, un monòleg que potser decebrà als que busquin un misteri convencional i que sorprendrà als que potser no volien resignar-se a una història mil cops explicada.
Crec que el principal al·licient d’aquest muntatge és tota la recreació de la típica història policíaca, ja sigui a través del joc de pistes, de les imatges projectades o de la creació del detectiu per part de Rosal. La seva veu, la cadència del personatge, la parsimònia i la fredor davant del perill juguen molt bé amb tota la iconografia que tenim al cap. De totes formes, crec que el text es fa massa llarg i cau en repeticions innecessàries, a part de voler tenir una transcendència que potser no acaba d’arribar del tot. A vegades, voler arribar massa lluny pot fer perdre pel camí a alguns companys de viatge…