Aquesta interessant proposta de Pablo Rosal dirigida per Ferran Dordal, és una espècie de fotonovel·la escènica en la qual Rosal, únic intèrpret en escena, narra la investigació d’un crim mentre es projecten imatges il·lustratives de la història.
L’espai sonor, la cadència de la veu de Rosal i l’estil visual de les fotografies generen una ambientació molt efectiva pròpia de les pel·lícules clàssiques del gènere noir. Aquesta ambientació es combina amb un relat ple de clixés recognoscibles – un detectiu solitari, una conversa en un puticlub, una escena del crim plena de pistes, etc. – per a retre homenatge, i fins i tot parodiar, al gènere negre.
La investigació del crim és en realitat una excusa per a llançar rotundes sentències que qüestionen els paradigmes contemporanis. No és casualitat que la víctima sigui un fotògraf de gran èxit en l’era analògica que no va saber adaptar-se a l’era digital, per exemple. Aquest discurs incrementa l’aire poètic i nostàlgic de la peça.
Cal destacar l’encert del dispositiu visual que permet posar en escena – o més aviat en pantalla – l’escena del crim, reconstruint-la una vegada i una altra segons els diferents testimonis de cada personatge, cosa que activa a l’espectador i ens permet analitzar les pistes al mateix temps que el propi protagonista. Pel que fa a la construcció de personatges, es troba a faltar una mica més de caracterització, ja que alguns d’ells resulten massa similars entre si tant pel seu comportament com per la seva manera d’expressar-se.
En definitiva, Asesinato de un fotógrafo és una peça original, efectiva i poètica que ret homenatge al gènere negre, encara que a vegades sembla apostar més per les reflexions nostàlgiques i elaborades que pels propis ardits narratius del gènere.