Un detectiu és contractat per un fotògraf en decadència després d’una vida d’èxits perquè investigui la seva mort que encara no s’ha produït. És un monòleg de Pablo Rosal i direcció de Ferran Dordal i Lalueza. Rosal n’és també l’únic intèrpret seguint una estètica cinematogràfica de detectius clàssics i ambientada a Barcelona. Ell juga amb els tòpics del cine negre i de la imatge de detectiu seductor, solitari i despreocupat.
Amb el rerefons de la investigació d’un crim, juga amb l’atractiu que ens produeix la mort i tot el que l’envolta, les ganes de guanyar-la per tenir més poder sobre la vida. El relat és una pura reflexió filosòfica de gran qualitat literària que enganxa per la poesia del mateix llenguatge i que voldries poder rebobinar com els gols dels partits per gaudir un cop més de la paraula.
L’anàlisi de l’escena del crim és l’excusa per analitzar les personalitats dels diferents personatges que apareixen al voltant del mort. Tots ells són interpretats per Rosal amb tota les dificultats que comporta la interpretació dels diferents registres i se’n surt prou bé.
No importa el mort ni esbrinar qui és l’assassí. Pablo Rosal troba una excusa per coquetejar amb la mort i el seu atractiu, l’atractiu d’haver-s’hi acostat, haver jugat amb ella, haver-la superat.
Els recursos teatrals utilitzats són molt variats i produeixen molt bons resultats. D’aquesta manera, l’escena del crim es converteix en un escenari teatral en el que apareixen altres elements: fotografia (Noemí Elías), vestuari (Sílvia Delagneau), escenografia (María Alejandre), espai sonor (Clara Aguilar i Pau Matas) il·luminació (Mingo Albir), tots ells importants per al desenvolupament d’aquesta peça tan original i amb una forta càrrega de profunditat emocional.