Aquesta obra no té l’estructura clàssica de les obres de teatre: presentació, nus i desenllaç, però és una història amb majúscules, és la història de la dona i de la seva lluita per sobreviure en una societat heteropatriarcal que vol mantenir el seu poder sobre les dones.
És una peça que va serpentejant d’una reflexió a l’altre amb un fil conductor: el twerk que apareix, desapareix i obliga al públic a participar en el ball amb la finalitat de transmetre una sola idea: s’ha de perdre la por i la vergonya per apoderar-se.
Segons va explicar Ana Chinchilla actriu i professora de twerk de Júlia Bertran, és una dansa que prové d’una àmplia família de danses africanes. A Colòmbia la van portar els esclaus africans i al barrejar-se amb les danses locals, va sorgir “la Cúmbia”. Moltes de les danses provenen de rituals d’aparellament i el twerk amb el seu moviment insinuant de cul, és també una descàrrega d’energia col·lectiva com la que ens van fer sentir aquestes dues dones, barreja de colombiana i catalana, plenes de força i feminitat. Ens van fer veure aquest ball com a forma d’expressió lúdica i lliure.
Barrejades entre el públic, les dues actrius van anar narrant experiències personals amanint-les amb reflexions d’autores que han destacat pel seu activisme feminista. Jo havia llegit a Brigitte Vasallo, que per cert estava entre el públic, i molts dels temes que anaven sortint (les bruixes, les agressions contra les dones, violacions, humiliacions, defensa personal..) em resultaven familiars havien estat objecte de reflexió personal en altres ocasions però el que per alguns espectadors resulta obvi, per altres és revelador. A mi em va posar en contacte amb Nerea Barjola. En el seu llibre “Microfísica sexista del poder” posa de manifest la gran repercussió mediàtica que va tenir el triple crim de les noies d’Alcasser i l’objectiu que complia: una història terrorífica patriarcal que alliçona a la resta de les dones i les porta a replegar-se i a la culpabilització de les emocions, de les actituds, dels plaers i de totes les activitats. Era un missatge de terror que pretenia alliçonar. D’aquest triple crim se’n va fer un espectacle mediàtic sense debat polític en termes feministes. Així ho explicaven en una de les escenes. De totes les idees que van anar sorgint, totes elles mereixedores d’algun comentari, aquesta és la que em va impressionar més perquè em va obrir una mirada que no tenia.
De manera original i divertida, la companyia Sixto paz, les dues actrius Júlia Bertran i Ana Chinchilla i el director Pau Roca ens van presentar un degotall d’idees al voltant de la dona, de l’acceptació, de l’orgull i de la defensa del propi cos.