Havíem llegit moltes crítiques negatives d’aquesta producció que s’ha representat durant 4 dies a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure.
Nosaltres anàvem amb un bri d’esperança pensant que es compliria allò de què a expectatives baixes … però en aquest cas no ha estat així i hem de concloure que no hem estat capaços de connectar amb la proposta.
ASÍ QUE PASEN CINCO AÑOS de Federico Garcia Lorca ha estat versionada per la companyia Atalaya Teatro i dirigida per Ricardo Iniesta. Atalaya va estrenar la primera versió d’aquesta obra, el 1986 als cinquanta anys de l’assassinat del poeta. Per a ells aquell era el seu primer muntatge de teatre de text, després de la seva etapa de realitzar espectacles de teatre de carrer. En 1988 la companyia va passar a ser companyia concertada per l’INAEM del Ministeri de Cultura.
El 2016, coincidint amb el vuitantè aniversari de la mort del poeta, el Centro Dramático Nacional va proposar coproduït aquesta nova versió a Atalaya.
Una obra que presenta alguns dels temes omnipresents a l’obra de Lorca com són el temps, l’amor i la mort. Una obra on l’únic personatge real és el Jove, un jove enamorat de la seva estimada que li explica a un personatge vell que ha d’esperar cinc anys per poder casar-se amb ella.
La importància dels somnis i la frustració que transmet Lorca en els seus textos es reflecteixen a les diverses projeccions de la “mort” que en claus diferents apareixen al llarg de la peça: el criat, el nen i el gat morts, el jugador de rugbi, el maniquí vestit de núvia, la criada, la mecanògrafa, el pallasso, els jugadors de cartes, símbols tots ells de sensacions i de vivències subconscients o somnis del jove protagonista.
Bé, tot això és el que hem llegit quan indaguem una mica sobre el significant de què hem vist a escena, però en el moment de la representació teatral no ho hem interpretat, per nosaltres han estat un munt d’escenes inconnexes a les que no sabíem donar significant.
És cert que la posada en escena té moments bellíssims, amb el joc de llums de Miguel Ángel Camacho, l’escenografia de Ricardo Iniesta amb les escales o la finestra-porta de vidre, i la música de Luís Navarro, però tot plegat ens ha resultat bastant indigerible.
Les interpretacions dels personatges, que no tenen nom, estan també una mica allunyades del nostre gust i s’aproximen més a la manera d’entendre el teatre a altres llocs de la península.
ASÍ QUE PASEN CINCO AÑOS, forma part del denominat “teatre Impossible” de García Lorca, alhora que “El Público” (que vam poder veure al TNC en 2015, dirigida per Àlex Rigola) i “Comedia sin título“.
El tema principal de la peça és el temps, i de fet Lorca la va subtitular “La leyenda del tiempo” i el llenguatge utilitzat pel poeta és l’oníric. Una coincidència inquietant acompanya aquesta peça, i és que va ser escrita i datada junts cinc anys abans de ser assassinat ….
“No hay que esperar nunca. Hay que vivir”
Aquest espectacle ha estat programat dins del recorregut “Memòria obstinada” del que també en formen part “Saigon” (25 i 26 de gener), “Mar de fons” (del 13 al 24 de marc) i “Mundo obrero” (del 13 al 30 de juny).
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ