Colectivo Berenjena, des de Mèxic, porta a la sala Atrium la seva obra Asiata. Es tracta d’una producció de petit format, molt humil però amb molt potencial. No necessita cap gran efecte o recurs per a poder articular una representació molt emotiva que aconsegueix que el públic s’identifiqui en més d’un moment amb els personatges de la pròpia acció.
D’aquesta manera, Asiata només necessita l’actuació de Verónica Bravo (que fa de Paula) i a Eduardo Orozco (que fa de tots els altres personatges, siguin homes o dones: els pares de la Paula, els seus amics, la seva roomie, el seu xicot Matías…) per a representar una acció dramàtica complexa amb molts salts temporals i gran quantitat de personatges. Amb una actuació molt treballada i emotiva, l’elenc aconsegueix que el públic toleri tots els salts temporals i d’espai, tot amb els de els personatges (l’obra està en canvi constant). L’espectador queda enganxat amb la història de la Paula, aquella noia jove que sacrifica tota la seva vida per un treball, per un somni, deixant de costat la seva pròpia felicitat.
A més de tractar-se d’un tema molt actual i adient per una tragicomèdia, s’ha d’elogiar també la bona ambientació (amb molt pocs recursos escenogràfics) que ajuda a que l’espectador senti moments de drama i d’altres en els que hi ha lloc per a la comèdia. Mitjançant un sofà i un parell de cadires, els actors son capaços de recrear una festa, una casa, el carrer… gran quantitat d’espais que, lògicament, donen molt de joc a la representació.
En síntesi, Asiata es una representació a la qual els dubtes existencials de la Paula arriben al públic des d’un primer moment, fent que el mateix assisteixi a la dramatització de la seva vida disposat a emocionar-se i a sentir el seu dolor i frustració professional. Asiata és el sentiment de frustració, de paràlisi envers el dolor que la Paula inventa en relació a la seva situació professional, però és el que contagia a tot el públic al llarg de la representació. El públic s’identifica plenament amb el personatge des d’un inici fins el final de la tragicomèdia.