L’obra clau de José Saramago pot donar peu a nombroses i variades interpretacions, però està clar que fer-la en època de postpandèmia obre noves finestres i ens aboca a reflexionar d’una altra manera sobre tot el que hem viscut. Per tant, ha estat un encert portar-la a l’escenari –no oblidem que aquest any es celebra el centenari del naixement de l’autor-, igual que ha estat un encert l’adaptació teatral que n’ha fet la Clàudia Cedó. Sempre diem que adaptar una novel·la al teatre és un repte majúscul, però quan es tracta d’un llibre referencial i filosòfic com aquest la cosa encara es complica més. Al final, el resultat és una obra molt més teatral del que imaginàvem, amb recursos narratius encertats i una posada en escena original.
L’altre gran encert ha estat utilitzar actors catalans i portuguesos i fer una obra bilingüe. Si no fos pel lamentable sistema de subtítols (o massa amunt, o massa avall) l’experiència hauria estat rodona, ja que permet escoltar les paraules de Saramago en la seva llengua original i també permet descobrir uns actors excel·lents que difícilment hauríem vist als nostres escenaris. De fet, el càsting està molt encertat a tots nivells, amb una representació catalana que encapçalen Montse Esteve, Ferran Carvajal i Jordi Collet, entre d’altres. A més, la direcció de Nuno Cardoso ens transmet a cada moment la sensació d’angoixa i impotència que pateixen els personatges.
Segurament a molts els tirarà enrere la durada de l’espectacle, que sobrepassa les tres hores, però cal dir que la gosadia que han tingut el TNC i el Teatre Nacional Sao Joao mereix una oportunitat. Poques vegades hi haurà oportunitat de veure teatralitzat un text d’aquesta envergadura, i això sempre és un punt a valorar…