Rey Lear són moltes obres dins d’una sola. Per a molts, és una mena de Bíblia o fins i tot, com deia Pasqual, “la catedral del teatre”. La companyia Atalaya, sota la direcció del sempre eficient Ricardo Iniesta, ha optat per reduir el text i deixar-lo en uns 100 minuts. Per una banda, s’agraeix la reducció en aquests temps de pandèmia sense descans, però per altra banda es perd part de la poesia del text, i la Bíblia de la que parlàvem queda excessivament trossejada. De fet, Lear perd protagonisme i la història de Gloucester i els seus fills la guanya fins a convertir-se quasi en l’eix de la trama. A més, la successió de morts de la part final es reprodueix a una velocitat que fins i tot por resultar còmica per a qui no la veu venir… Però, malgrat tot això, l’espectacle té moltes altres virtuts que ara passarem a analitzar…
El que més destaca d’aquesta producció de la companyia andalusa és la seva part estètica. Podríem dir, en aquest sentit, que estem davant d’un muntatge modèlic, en el que la senzillesa i una perfecta execució esdevenen protagonistes. Només amb unes quantes taules o tarimes i un acurat treball d’il·luminació es mostren, de forma bellíssima, tots els escenaris de la peça. També hi juga un paper important la música i el vestuari, aconseguint un embolcall que ajuda a les escenes importants i que reforça els efectes i les parts més dramàtiques.
Pel que fa a la part interpretativa, Iniesta recorre a unes interpretacions un pèl expressionistes, on té molta importància el cos, el moviment i la part externa. Se suposa que tot això té unes conseqüències en el que senten i viuen els personatges, però també cal dir que alguns actors ho aconsegueixen i d’altres es queden en l’intent. Tal com ja passava a Madre Coraje, vista fa pocs dies, destaquen per sobre de la resta Marga Reyes i Lidia Mauduit com a Lear i el Bufó, respectivament.
