El rei Lear està tant segur de l’amor i l’adoració de les seves tres filles envers ell que aposta tota aquesta creença en una idea: demana a cadascuna que confessin quant l’estimen, segons què diguin repartirà el seu poder i les seves terres de manera proporcional. Les dues més grans es desfan en elogis i amor de paraula vers al seu pare i la petita, que no vol mentir, li diu que l’estima com a filla que és. La darrera resposta no li satisfà i, enfadat, decideix desterrar-la i repartir el seu regne entre les dues adoradores.
Així comença una de les obres més conegudes de William Shakespeare i en aquesta ocasió la companyia Atalaya porta a l’escenari una producció ambiciosa i potent, marcada per l’escenografia i el muntatge escènic. Llums, sons i posada en escena son el reclam principal d’aquest text tan representat al llarg dels anys.
L’estructura de la producció també queda marcada pels moments musicals, amb cants tradicionals, en format de cor, dels intèrprets que es troben a l’escenari. Es tracta de moments de calma o exaltació, segons és necessari per a la narració.
Tot el muntatge té els elements necessaris per ser una gran producció atractiva per al públic, però té una mancança i és la falta de naturalitat en la interpretació dels versos del bard. Les actuacions, marcades des de la visió de l’obra que té la direcció, son moltes vegades sobreactuades i sobreexposades marcant amb certa exageració el drama descrit al text. Les paraules son suficientment punyents com per impostar-les afegint artifici en la seva posada en escena.
És una obra que augura un plaer escènic, però que es queda a mig camí per aquesta decisió interpretativa, deixant un gust agredolç al públic.
