Posar en dubte versions oficials que han volgut construir un discurs unívoc al voltant de la craeció de la nova Barcelona, aquella que a finals de segle es va obrir al mar i va dir HOLA! al món és un dels propòsits de la Cia. El Martell amb Atlàntida 92 (Un espectacle que fa aigües). El poder, no només el polític, acota els marges de discussió de manera subtil però fèrrea, i El Martell decideix explorar quines possibilitats té el teatre per a desfer el relat interessat i desentranyar els entramats i el que amaguen. Allò que avui dia anomenem les clavagueres de l’estat.
Laia Alsina Ferrer tria tres elements sacrosants i paradigmàtics de la refundació de la Catalunya moderna (Verdaguer, el Barça i els Jocs Olímpics… Compte! I les associacions de veïns!) per a ordir una mena d’epigrama, o el seu equivalent dramàtic, que posa de relleu l’apropiació del relat i la dificultat per a penetrar-hi un cop construït. Alsina juga amb el metateatral precisament per a inquirir la capacitat del teatre a l’hora de preguntar-se com hem arribat fins aquí i quina és la seva responsabilitat envers la seva comunitat.
Aprofitem l’ocasió per a cridar l’atenció sobre Josep Sobrevals, un dels tres protagonistes d’Atlàntida 92, un d’aquells actors excepcionals perquè no s’assemblen a ningú altre, perquè construeixen els seus personatges des de la presència, des de la fisicitat, des de la seva veritat, sense psicologismes passats de moda.
Al Tantarantana, El Martell es pregunta si Barcelona fa aigües, i fer-se la pregunta ja és una fita gens menyspreable.