Us enganyaria si jutgés aquesta peça de Jordi Casanovas només com espectacle teatral. Evidentment hi ha teatre en el seu interior, com en tants altres muntatges que a vegades ens semblen més d’un altre gènere, però val a dir que la seva forma originària és la d’un espectacle d’inauguració. I com tot espectacle d’inauguració obeeix a un encàrrec, que deu haver estat ple de condicionants, començant per l’espai i acabant per la naturalesa dels fets que s’exposen. Per tant, estem davant d’una obra que no neix de forma lliure i espontània, i que es cenyeix un “corsé” massa estret i tibant.
Tampoc hem d’oblidar que el gran protagonista de tota aquesta excusa és el rehabilitat espai del Born Centre Cultural, que llueix magnífic després de més de deu anys d’obres, de discussions polítiques, d’excavacions, etc. En aquest sentit, Casanovas ha hagut de fer moure quasi a trenta actors per entre les restes de la Barcelona de 1714. Al meu parer, potser s’haguessin pogut aprofitar una mica més aquests moviments, que en les escenes del setge o del casament llueixen d’allò més bé. També s’hagués pogut treure més partit de la il·luminació, que a jutjar per alguns moments puntuals donava molt més de si. Per últim s’hagués hagut de minimitzar l’ús de la passarel·la, que encarcara les intervencions dels narradors i no fa cap aportació estètica a l’espectacle. I no oblidem que en aquest tipus d’actes l’estètica ha de jugar un paper fonamental; molt més fins i tot que el text, que en el cas que ens ocupa acaba resultant feixuc, poc dinàmic i… ja posats, poc teatral.
De totes formes, “Auca del Born” és recomanable perquè és un esdeveniment únic que acompanya un moment històric de la ciutat de Barcelona: la recuperació d’un espai mític i l’obertura d’un centre cultural que promet molta activitat. Només per això ja val la pena acostar-se al barri de La Ribera i gaudir, per només dos euros, de 45 minuts d’espectacle.