Sota la direcció de Víctor Álvaro, arriba al teatre Almería ¡Ay, Carmela!, la coneguda obra de José Sanchis Sinisterra. Es tracta d’una obra amb molta reputació, ja que el propi text va gaudir de la seva fama i fins i tot va tenir una adaptació cinematogràfica al 1990 dirigida per Carlos Saura.
Representar o adaptar un text que te aquesta reputació és sempre una tasca difícil. En moltes ocasions les adaptacions poden pecar de massa ambicioses, o de poc respectuoses davant el text. Tot i això, en aquest cas l’adaptació encerta molt en allò que es refereix a l’essència del text original de Sinisterra. Es tracta d’una representació fidel i digna del text que presenta una direcció i una producció conscient cap a l’obra.
Amb una posada en escena simple i humil (buida, amb recursos molt simples), les actuacions de l’elenc (Savina Figueras fent de Carmela i Frank Capdet fent de Paulino) aconsegueixen crear l’escenari necessari per a la representació. Gràcies a la connexió del públic amb les actuacions i a les pròpies evocacions (molts cops derivades de les gesticulacions dels actors), l’espectador acaba transportant-se a un teatre de Belchite al 1938.
Es tracta d’una obra dura que mostra, amb només dos personatges, la cruesa que suposa una guerra civil i de la qual es deriva una reflexió metateatral important. Una bona actuació fa que el públic connecti emocionalment amb els actors i senti aquella pena, aquell risc que es desprèn d’estar a la trinxera errònia. L’obra acaba per implicar a l’espectador, a fer-lo formar part d’una acció, d’un teatre de Belchite en el qual s’acaba per plantejar un dilema important: Fins a quin punt és respectable renunciar als ideals amb objectiu de salvar la vida?
En síntesi, es tracta d’una molt bona adaptació de l’obra de Sanchis Sinisterra que integra al públic dins una atmosfera de dolor i de risc en plena guerra civil. Tot i això, a la meva experiència personal no vaig poder acabar de gaudir de l’obra (vaig perdre el fil i vaig desconnectar en moments importants) degut a un parell d’incidents no relacionats amb l’obra (un mòbil sonant, gent arribant tard a la representació i fent llums dins la sala…), cosa que em va fer no gaudir tant com crec que es mereix la representació.