Per fi hem entès perquè es va produir aquell creixement demogràfic que va crear la necessitat d’augmentar el nombre de places escolars als anys seixanta i setanta. El títol no es gaire atractiu però es bo anar-hi perquè res és el que sembla i res fa pensar el que després succeeix.
És una història d’embolics, sorprenent, divertida, amb paraules picants que creen equívocs. Sembla una història frívola i insulsa al començament però va prenent cos a mida que van avançant les escenes.
Es tracta d’un musical de creació de la Companyia EGOS Teatre amb text de Toni Sans i Rubén Montañà.
El teatre Gaudí és ideal per la seva gran versatilitat d’espais necessària en aquest tipus d’obra que precisa canvis ràpids de vestuari i moviment constant d’objectes a l’escenari. Per aconseguir-ho el text està mil·limetrat i dona la sensació de que res falla malgrat els moviments, corredisses i desgavells.
Tots els actors són bons/es intèrprets i també excel·lents cantants. Es fa present el talent musical d’Albert Mora en la creació de la música i en la direcció musical. Les cançons coral són el millor de l’obra. Vull destacar algunes actuacions com la dificultat del paper de Facundo interpretat per José Pedro Garcia amb un paper extravagant, exòtic i provocador, Alexandra Gonzàlez, esplèndida en el seu paper de dona innocent i crèdula, Anna Alborch, amb una gran veu de soprano lírica en el seu punt de dona enganyada venjativa. Ja quasi al final, una cançó en solitari de Mònica Vives demostra el seu gran domini de la veu i de l’escenari. La cançó és preciosa i descobreix la seva història.
S’hi ha d’anar per saber què passa.
