L’any passat es va presentar al Teatre Onyric una nova companyia de dansa clàssica, el Ballet de Barcelona, que venia per omplir un forat que ha restat buit per massa temps. La formació es presentava amb una plantilla de ballarins d’arreu del món, capitanejats per Carlos Renedo (exballarí del Metropolitan Opera House) i Chase Johnsey (exintegrant dels Ballets del Trockadero de Montecarlo y de l’Engish National Ballet). Tot apuntava a que, per fi, Barcelona tindria la companyia que molts professionals havien somniat… però la pandèmia de Covid es va creuar pel mig. Res els ha aturat, però està clar que el confinament i la manca d’assajos i actuacions ha condicionat la vida dels seus components. En aquest petit espectacle, tres d’ells ens expliquen la seva experiència i, de pas, ens demostren que ballar no s’oblida tan fàcilment…
La catalana Estela Coll, la italiana Giuliana Restivo i l’argentí Aníbal Caballero ens parlen del que feien abans del confinament del mes de març, dels somnis que tenien i de com van afrontar la soledat d’aquell moment. També sorgeixen les pors, i especialment el tema de les lesions, una de les grans bèsties negres de tot ballarí. Tot això es presenta amb enregistraments i petites filmacions, que van puntejant un espectacle de dansa breu, concís, però efectiu i emocionant. A l’espectacle es barregen petits solos de tradició clàssica, com ara El corsari o El Trencanous, amb d’altres d’un to més contemporani. És aquí, precisament, on l’espectacle pren més sentit i l’expressió dels ballarins acompanya el sentiment que segur han tingut en els darrers mesos. Segurament serà un tast massa petit per a alguns, però crec que val la pena veure que la il·lusió i la qualitat segueix aquí, esperant a que les coses es normalitzin i tota la companyia pugui tornar a arrencar el vol.