D’entre les nombroses històries que ens han anat arribant en els darrers anys (teatrals i cinematogràfiques) inspirades per la crisi econòmica, Bangkok és, probablement, la que millor encerta en l’elecció del seu escenari. Aquest text d’Antonio Morcillo López, que també dirigeix el muntatge, situa l’acció en un aeroport abandonat on ja no hi ha enlairament d’avions. La força d’aquesta metàfora resulta prou atractiva per sostenir l’interès en una conversa plena de metàfores que mantenen els dos personatges que es troben allà. L’espectacle té elements de comèdia, drama social i thriller però, en realitat, cap dels tres gèneres acaba de quallar del tot en aquesta proposta amb idees interessants i un desenvolupament narratiu desigual. Afortunadament, la posada en escena està ben resolta i els dos actors (Carlos Álvarez-Nóvoa i Dafnis Balduz) formen un duet interpretatiu formidable. No obstant això, les diferents lectures que insinuen els diversos girs de la trama cauen en alguns tòpics i acaben per confondre l’espectador més que no pas intrigar-lo o sorprendre’l amb solidesa. És en aquestes ocasions quan es troba a faltar la precisió en la dramatúrgia d’altres autors com Jordi Galceran o Jordi Casanovas, no sempre merescudament reconeguts per la crítica.
Enllaç copiat!