La paraula és el mar (o millor dit l’aeroport) per on navega aquesta obra. L’autor ha edificat una estructura dialogada amb múltiples capes que l’espectador va descobrint a mesura que la peça avança. Els dos actors esgrimeixen les rèpliques amb habilitat i les defenses i els atacs viatgen a gran velocitat i precisió. Els actors i la direcció d’aquests és un dels punts forts de l’obra. Les pauses ben col·locades, la relació proxèmica i l’ús dels pocs elements que hi ha a l’espai afegeixen un munt de matisos que enriqueixen un text que es nota ben treballat
El tema de l’obra és molt actual i les reflexions són interessants però sovint es perd en la semàntica i no acaba d’arribar a focalitzar allò important. La construcció del text deixa entreveure la marqueteria i pateix d’hipertròfia en alguns punts on ni trama ni discurs acaben d’avançar. Ara bé, el sentit de l’humor intel·ligent que planeja per damunt de tota la peça és excel·lent i s’imposa en moltes situacions i un final (més o menys inesperat) fan que te’n vagis a casa amb un bon gust de boca.