Coincideixen a la cartellera teatral barcelonina alguns muntatges que reivindiquen el pes de la dona en la construcció social i els obstacles amb què es troben. I per a fer-ho, fan presents la figura de dones silenciades invisibilitzades per una Història escrita per homes, per nosaltres, els homes.
A Barbes de balena, les seves creadores fan un exercici de memòria per a rescatar les seves avantpassades de la foscor en què l’estructura patriarcal les ha deixat oblidades. Explicar les seves vides com un acte de justícia per a rescabalar el greuge i dur al present les dones a qui se’ls ha negat el seu record és un gest necessari que el teatre, entès com a assemblea ciutadana no ha de permetre’s no dur a terme.
Les quatre actrius duen cotilles i mirinyacs a la vista, que segur que no constrenyen tant com ho fa el feixisme (diguem a les coses pel seu nom) amb què la societat ha tractat la meitat de la població mundial només perquè ha tingut poder per fer-ho. La música i les coreografies són més amables que punyents i atorguen al conjunt un aire agradable que duen l’espectador al somriure més que a la indignació.
Trobo a faltar en aquesta onada de teatre feminista l’atreviment necessari per a etzibar trompades al públic, als homes del públic. La manca de contundència i de mala llet corre el risc de convertir-se en homenatges que ens reconforten però que no colpegen.